aquest vidre que em salva
dels crits perduts per l'aire, anant-se'n no sé a on;
els reflexos de llum que el talla als traços
del miratge que dins, a soles, parla;
la seua vacuïtat d'objecte en calma,
em fa estimar el temps: au intocable.
Jo, des d'ací me'l mire
com el cristall esbossa la quietud:
lluu un mirall de signes
que custodien, morts, l'ànsia, la vida.
I estime, quasi més que aquesta inèrcia estranya
que en respirar em mira,
la llum desesperada, el brau furiós
del temps que em torna un cérvol d'entusiasme
i alhora un cuc de fang,
prop de l'infern.
No comments:
Post a Comment